Tornada a l’illa després de voltar mig món, a Portocristo hi ha trobat la base d’operacions perfecte des d’on dominar emocions i poder crear…sense tocar de peus a terra
▶ El circ fa mal. És bàsicament repetició i estar convençuda. Els que ho feim som massoquistes. Te cremes totesles corbes del teu cos, ferides als turmells i als braços per les cordes; calls, torcedures… i després hi ha els malsprovocats per les sessions de rehabilitació. Has de voler trascendir i anar més enllà. ‘Gaudir’ d’aquests petitsdolors.
▶ He tornat per instal·lar-me a Mallorca després de 25 anys. En fa una mica més d’un vaig fundar la meva pròpiacompanyia. Un projecte més personal que duu el meu nom . És un altre cicle de la meva vida. Estic coneixentmoltes parts de l’illa per primera vegada i això m’agrada molt. El cor de Mallorca, les muntanyes, els barrancs…viure-hi.
▶ Vaig començar a Londres amb 21 anys, a festes ‘techno’ i ‘rave’. Allà vaig conèixer Sandro Spanu, que ara treballaal Circ du Soleil. Començàrem fent-hi malabars de foc. D’aquí me va venir la curiositat d’aprendre més del móndel circ, així que me vaig matricular a una petita escola de Barcelona a càrrec d’Alain Chipot, un mestre moltpeculiar que havia actuat a pel·lícules.8
▶ La segona aturada fou al Karampa, una escola preparatòria que hi havia a la Casa de Campo de Madrid. Tenia24 anys i va ser un curs súperintens fent circ tot lo dia. Record que per entrar vaig haver de fer una prova, unnúmero de trapeci fixe amb una cançó de Björk i vestida de geisha. Tenia molt de morro, perquè només sabia fercinc figures…
▶ Ara ja estic rodant amb el primer espectacle d’una trilogia basada en el procés íntim de parlar de les ferides, físiques i emocionals, que cada un duim amb nosaltres. El primer es titula Cuirassa Oberta, el segon serà El camíde na Corforadada i el tercer Knife to meet you. No estic cercant fer un espectacle d’entreteniment, sinó un quepugui remoure conciències i on el públic es senti identificat en les seves pròpies nafres.
▶ Les ferides fan que ens trobem a nosaltres mateixos, ens coneguem i poguem aprendre d’elles. M’interessava elprocés de com feim que aquest dolor es converteixi en bellesa.
▶ Abans anava com una moto, instal·lada a la roda del hàmster. El meu ca Rush ha estat el meu mestre espiritual,el que m’ha ajudat molt a aturar. És un ‘mil leches’ que ara té vuit anys. M’ha ensenyat a estar més present iprendre’m més temps per a mi mateixa. Amb els anys aprens a valorar els petits moments i respirar tranquil·la.
▶ He caigut moltes vegades, però només després d’una en concret he pensat en deixar-ho anar. Era l’any2012 i actuava a Torino (Itàlia) en un espectacle de corda volant sense protecció. Es van donar una sèrie decircumstàncies que van fer que tot anés malament. Primer que el director era de teatre i no de circ, i no vasaber donar l’entrada quan era hora. Era una espècie de dinner show. En teoria havíem de sortir a actuar entreplat i plat, però no va ser així. Sentia el renou de les forquetes i les culleres als plats, i això desconcentra molt.Jo tampoc ho vaig saber aturar a temps. Estava a sis metres d’altura i havia de fer un truc complicadíssim. Vaigpatinar. Agafes tanta velocitat que si caus és com si anessis aviat en una moto i sense casc.
▶ Pràcticament no me’n vaig donar compte de res. Vaig estar 10 minuts inconscient i després sis mesos ambl’esquena bloquejada, caminant com una velleta.
▶ Sempre dic que els tatuatges són ferides triades. De fet el primer que me vaig fer ja me l’he tapat dues vegades.Era horrorós, però en aquells moments no ho veia així i l’anava mostrant sempre que podia. Era un dofí amb unaona fet a l’anca esquerra. Tenia setze anys. Primer me’l vaig cobrir amb un trival i al 2012 una altra vegada coma part d’un tatuatge d’una geisha que va per tota l’esquena fins el cul. Després del que va passar a Torino tambéduc una au Fénix a la cuixa, una valkiria, i un altre al braç sobre la llegenda japonesa del fil vermell, que ve a dirque en aquest món hi ha una altra persona, una ànima bessona connectada a tu… jo encara no l’he trobada!
▶ Al principi ma mare no entenia perquè feia el que feia… quan ho va veure en directe ja va ser una altra cosa i faestona que ve a veure tots els meus espectacles. Amb el meu pare, supòs perquè ve de família d’artistes, ja va seruna altra cosa. Els meus dos padrins, Ribot i Revell, eren molt de la festa, així és que això ve de tradició.
▶ Roda Cyr, corda volant, trapeci fixe i volant, dance trapeze, aro aeri, màstil, equilibri sobre botelles, caminar perdamunt vidres romputs, prisma aeri o autollançament de ganivets són les meves especialitats.
▶ Vaig estudiar a la universitat de circ i dansa d’Estocolm. Sé anglès i italià perfectament… i un poc de suec id’alemany.
▶ He actuat dues vegades a Corea i una a Groenlàndia, al National Theater de Nuuk, participant a un networkingde països nòrdics on convidaven un artista internacional a través de la universitat d’Estocolm. Allà vaig poderconèixer la gent nadiva, els Inuit.
▶ Tenc una mica d’artrosi a les cames, però això mai m’ha impedit fer coses. Físicament continu estant a tope. Apartir d’aquí, el que marca la diferència és el cap.
▶ Hi ha ajudes sí… però donen menys del que inverteixes. Només el motor per pujar i baixar l’estructura metàl·licadel prisma aeri ja val 7.000 euros, per exemple. Si això me surt malament me n’aniré a la muntanya [riu]. Estariabé que segons quines ajudes no les haguéssim de tornar, com de fet passa… és il·lògic que et recolzin, peròdesprés te tornin a reclamar els doblers així com passen les funcions i vas rescabalant. També aniria bé que elsteatres públics habilitessin una borsa econòmica per a residències artístiques i que els ajuntaments posessin elseu granet d’arena en la creació.
▶ Sempre m’han dit Marilén, encara que l’any 1978, quan vaig nèixer, me posaren Maria Magdalena. Poc a pocm’ha anat agradant.
▶ Crec en la llibertat d’expressió, no m’he autocensurat mai a l’hora d’expressar-me, de reflexionar o empatitzar.El segon espectacle anirà sobre el bullying i el ghosting, per poder dur-lo fins als patis de les escoles. Vaacompanyat d’una xerrada. He patit les dues coses, per això crec que en puc parlar amb coneixement de causa.
▶ El meu major defecte és que pas de zero a cent com un Ferrari… però també s’ha de dir que me dura poc. Sombastant social, però m’hauria d’espavilar més.