Marilén Ribot (Manacor, 1978) és artista de circ. Feta de distintes etapes i espectacles, sempre ha pogut viure del que més li agrada. Ara dóna els darrers retocs del que serà el seu projecte: parlar de les ferides físiques i sobretot emocionals a través de Cuirassa Oberta. En parlam una estona.
-De nou a Mallorca i amb companyia pròpia
-Després de dotze anys amb Atempo, en fa un que vaig fundar la meva pròpia companyia. Un projecte més personal que duu el meu nom.
-Quan de temps feia que no vivia a l’illa?
-He tornat per instal·lar-me a Mallorca després de 25 anys. És un altre cicle. Estic coneixent moltes parts de l’illa per primera vegada i això m’agrada molt. El cor de Mallorca, les muntanyes, els barrancs… Amb tot això he descobert també el highlinning, caminar per una corda situada a desenes de metres del terra, amb tot el factor d’aventura que comporta.
-En quin projecte es troba ara?
-Ara ja estic ultimant el que serà el primer espectacle d’una trilogia basada en el procés íntim de parlar de les ferides, físiques i emocionals, que cada un duim amb nosaltres. El primer es titula Cuirassa Oberta, el segon serà El camí de na Corforadada i el tercer Knife to meet you. No estic cercant fer un espectacle d’entreteniment, sino un que pugui remoure conciències i que el públic es pugui sentir una mica identificat en les seves pròpies ferides. Poesia visual i circ emocional.
-Quin ha estat el procés?
-Vaig començar a preparar-lo a l’abril de 2022 a partir d’una serie de residències, a Eima Creació de Maria de la Salut, a Sineu, a Island Connect d’Atenes, una a Irlanda o a Nau Mostassa a Sant Llorenç. Cuirassa Oberta s’estrenarà al públic en general durant la mostra de teatre de la Fiet el proper 20 d’octubre. Així tendrem una primera presa de contacte per anar pulint i modificant l’espectacle i anar girant per altres llocs de Mallorca.
-Una necessitat també personal?
-Les ferides fan que ens trobem a nosaltres mateixos, ens coneguem i en poguem aprendre d’elles. M’interessava el procés de com feim que aquest dolor es converteixi en bellesa. Tornar a renèixer com un Fènix, el camí cap a la resiliència.
Abans anava com una moto, instal·lada a la roda del hàmster. El meu ca Rush ha estat el meu mestre espiritual, el que m’ha ajudat molt a aturar. És un ‘mil leches’ que ara té vuit anys. M’ha ensenyat a estar més present i prendre’m més temps per a mi mateixa.
-Com es va aventurar al món del circ?
-Vaig començar a Londres amb 21 anys, a festes techno i rave, fent-hi malabars de foc. Allà vaig conèixer Sandro Spanu, que ara treballa al Circ du Soleil. D’aquí me va venir la curiositat d’aprendre més del món del circ, així que me vaig matricular a una petita escola de Barcelona a càrrec d’Alain Chipot, un mestre molt peculiar i que havia fet pel·lícules i tot.
Després vaig estar al Karampa, una escola preparatòria que hi havia a la Casa de Campo de Madrid. Tenia 24 anys i va ser un curs súperintens fent circ tot lo dia.
-S’ha sentit en perill qualque vegada?
-He caigut moltes vegades, però només després d’una en concret he pensat en deixar-ho anar. Era l’any 2012 i actuava a Torino (Itàlia) en un espectacle de corda volant sense protecció. Es van donar una sèrie de circumstàncies que van fer que tot anés malament.
-Quines?
-Primer que el director era de teatre i no de circ i no va saber donar l’entrada quan era hora. Era una espècie de dinner show. En teoria havíem de sortir a actuar entre plat i plat, però no va ser així. Sentia el renou de les forquetes i les culleres als plats i això desconcentra molt. Jo tampoc ho vaig saber aturar a temps. Estava a sis metres d’altura i havia de fer un truc complicadíssim. Vaig patinar. Agafes tanta velocitat que si caus és com anar aviat en una moto i sense casc. Vaig estar 10 minuts inconscient i després sis mesos amb l’esquena bloquejada caminant com una velleta.
-Què en deien els seus pares al principi?
-Mamare no entenia perquè feia el que feia… quan ho va veure en directe ja va ser una altra cosa i fa estona que ve a veure tots els meus espectacles. El meu pare, supòs perquè ve de família d’artistes, ja va ser una altra cosa. Els meus dos padrins, Ribot i Revell eren molt de la festa, així és que això ve de tradició.
-Quines especialitats domina?
-Roda Cyr, corda volant, trapeci fixe i volant, dance trapeze, aro aeri, màstil, equilibri sobre botelles, caminar per damunt vidres romputs, prisma aeri o autollançament de ganivets.
-Hi ha ajudes per a companyies que duguin a terme aquest tipus d’espectacles?
-Donen més poc del que inverteixes. Només el motor per pujar i baixar l’estructura metàl·lica del prisma aeri ja val 7.000 euros, per exemple. Si això me surt malament men aniré a la muntanya [riu]. Estaria bé que segons quines ajudes no les haguessim de tornar, com de fet passa… és il·lògic que te recolzin però després te tornin reclamar els doblers així com passen les funcions. També estaria bé que els teatres públics habilitessin una borsa econòmica per a residències artístiques i que els ajuntaments posessin el seu granet d’arena a la creació.
-Quin és el secret per ser tan bona en el que fa?
-És bàsicament repetició i estar molt convençuda de voler fer-ho. El circ fa mal. Els que ho feim som massoquistes. Te cremes totes les corbes del teu cos, ferides als turmells i als braços fetes per les cordes, calls, torçudes… i després els mals provocats a causa de les sessions de rehabilitació. Has de voler trascendir i anar més enllà. ‘Gaudir’ d’aquests petits dolors.
Amb els anys aprèns a valorar els petits moments, tenir temps per a respirar tranquil·la.
Font: https://revista07500.com