Amb els anys vaig esdevenint un magatzem de records, de memòries. També de nafres. Quan veig unes engronsadores a una placeta m’assalta la nostàlgia d’aquelles pessigolles a l’entrecuix impúber de la infantesa. Assegut a aquelles banquetes de ferro i estrenyent les cadenes de l’enginy rudimentari però generador d’emocions, anava amunt i avall. El món encara era un paradís perquè no havíem tengut temps de conèixer el desencís, que rima amb paradís. El paradís perdut i que si tip i que si tap… Potser els artistes de circ són infants que han decidit establir-se en el paradís i no renunciar-hi a canvi d’habitar tots els establiments de la idiotització que proliferen a balquena. En el circ quan un elefant feia les feines escampaven un poc d’arena i ala, a continuar! En el món actual que podem escampar? Literatura?
L’espectacle Cuirassa oberta de Marilén Ribot es podria dir que és una combinació de minuciosa tècnica acrobàtica i passió desfermada, una connexió de cos i ment desafiadora de la gravetat. I vet aquí que aquesta paraula “gravetat” està impregnada de referències patològiques. M’imagin que Marilén, a qui no tenc el gust de conèixer, degué començar de petita enfilant-se pels arbres, per les parets, fent jutipiris amb l’hula-hop, què sé jo… per arribar un dia que ella ja no giravoltava entorn de l’anella sinó que l’anella giravoltava entorn ella. Això va poder arribar a ser així per un fenomen que ara es diu despectivament caparrudesa. A Marilén segur que alguna vegada li digueren: -Això és massa delicat, deixa anar això de caminar per damunt els vidres, t’emmalaltiràs amb tant d’entrenaments… i altres missatges d’aquesta casta de realitat dita amb la carronyaire veu “a-gravi-a-dora” i greu que comanda el món des de la “gravetat”. I com a conseqüència la gent s’avessa a haver de viure negant-se la pròpia vida. I dic això perquè en i des de l’espectacle de Marilén Ribot s’encenen llumets que fan senyes a la vivor de la vida que mai té aturall quan, per exemple, no té manies en reivindicar la tossudesa, el fet de tornar a aixecar-se després de l’enèsim esclat. Del fracàs en fa una invitació a no tenir por de rompre’ns si això permet: “mirar-nos per dins i a definir les nostres esquerdes emocionals i físiques per tal de continuar creixent i evolucionat” com llegim en el text que presenta la proposta Cuirassa oberta.
Història, societat, organisme, psicogènesi… ganivetes llançades, amenaçant un cos, una integritat física que es presenta fràgil i alhora absolutament indestructible. La gràcia volàtil, diàfana de l’artista perdura malgrat la gravetat, que no és res més que, quan hem decidit que no ens fa por caure, un esperó. Un impuls per compondre una simbiosi de llum, música i un cos, aquest cos nafrat d’esclats de l’acròbata. Ella ha triat ser unió del temps i l’espai en un instant per tal de fer somiar els àngels. Diguem-li, diguem-ne ART.
A parer meu hi ha una gramàtica del circ i la va escriure Ramón Gómez de la Serna el 1917. El seu llibre El circo és una delícia que va enlluernar Walter Benjamin que en ressenyà l’edició francesa de 1927. Quan torn a aquest llibre, i ho hauria de fer més sovint, és com si tornàs a sentir les pessigolles aquelles que eren com una premonició d’altres que no dic. En sortir del Teatre de Manacor a la nit fosca després de veure, sentir i aprendre de Cuirassa Oberta, tota la volta dels estels era la carpa d’un circ on tenim massa por a caure del trapezi. Ens hauríem de rompre les costelles i tot el barram si amb això aconseguim ser més lliures.
Font: centpercent.cat